Entre els segles VII i II a. de C., amb els assentaments rurals ibèrics es van estendre pel Maestrat les primeres explotacions d’oví de les quals tenim notícia. Amb l’aparició de les ciutats i viles que el procés de romanització va comportar, algunes d’aquestes explotacions agropecuàries van passar de l’auto abastiment a proveir també les ciutats, mitjançant el comerç o el pagament d’impostos a la noblesa romana.
En l’edat mitjana les terres de l’actual Maestrat van veure com es consolidava el pas de cabanyes dels regnes d’Aragó i de València que seguint les carrerades reials baixaven a les pastures i terres marjalenques del litoral per a passar l’hivern. No de bades una de les primeres gestions de l’Ordre de Montesa després de la reconquesta, l’any 1317, va ser la regulació de la transhumància ramadera, atesa l’extraordinària importància que el ramat oví tenia al seu maestrat.
Les explotacions d’oví a la comarca van experimentar durant els segles XIV i XV un desenvolupament que va ajudar a pal·liar els efectes de les pesta, la fam i les guerres d’aquest període. Tot i les dificultats es va consolidar aleshores una significativa indústria tèxtil a la zona i un important comerç de llana de la comarca, amb destacats centres manufacturers de València, Tortosa i Barcelona —on era considerada una llana d’alta qualitat— i també amb les repúbliques de la Toscana ja en una etapa posterior.
El desenvolupament econòmic i el creixement demogràfic del regne valencià a partir de la segona meitat del segle XVIII van provocar un augment significatiu de la demanda d’aliments que es va satisfer principalment mitjançant l’extensió de l’agricultura i la desaparició, com a conseqüència, de molts pastius. El conflicte entre ramaderia i agricultura es va intensificar progressivament durant tot el segle XIX i principis del XX i va ser la ramaderia la que va perdre la seua preeminència social i política vers una agricultura extensiva i privilegiada que va suposar la ruïna de molts ramaders d’ofici únic a bona part del regne. La llaurada de noves terres, l’abancalament de muntanyes, el tancament de parcel·les i la desaparició de pastius comunals van transformar l’activitat ramadera del Maestrat, la qual va subsistir en petites explotacions mixtes agropecuàries que, tot i els canvis, van consolidar la comarca i tot el nord de la província de Castelló com a reserva ramadera del País Valencià.
El deteriorament progressiu de l’agricultura farratgera i la llaurada del secà per al cultiu d’ametllers i oliveres, unit a les dificultats provocades per la Guerra Civil espanyola, els canvis introduïts per el desarrollisme i modernització de la segona meitat del segle XX van accentuar un èxode rural que també al Maestrat va suposar l’abandonament de terres i l’envelliment de la població i que va provocar, entre altres factors, la reconversió de la ramaderia tradicional ovina en un sector semi industrial. No obstant aquest canvis, la nova concepció ramadera va suposar també un control sanitari més estricte i una millora en la qualitat de les carns.
Els canvis culturals que caracteritzen els albors del segle XXI, com ara una major consciència ecològica, una protecció i promoció del medi rural per part de les administracions públiques i la revalorització de les activitats tradicionals marquen els nous temps en els quals, sota la marca Corder del Maestrat es recupera per a una nova societat la tradicional cria del corder i amb ella la seua qualitat i sabor més característics.